Buddhisme: algunes fites

Siddharta Gautama ens és presentat com a fill del príncep Xuddhodana, de la família Gautama i del clan Sakya, establerts a Kapilavastu, prop de Varanasi, al Nord-Est de l'Índia, zona propera a l’Himalaia i al Ganges, on es parlava la llengua magadi. Nasqué cap a l'any 560 a.C. Estava casat amb Yasodara i era pare de Rahula. Dugué el nom de Siddharta fins als trenta anys, quan deixà la seva llar per esdevenir el monjo Sakyamuni. Experimentà la vida dels ascetes i monjos mendicants, però veié que tancar-se en aquests estadis tampoc no aportava un camí d'esperança als homes; continuà, doncs, la seva recerca personal fins a arribar deu anys més tard, a Bodh Gaya, assegut sota un arbre, a la pròpia il·luminació, moment a partir del qual fou ja anomenat Buddha, "el despert", “el clarivident”, el lúcid”, "l'il·luminat", "el savi", fins a la seva mort a Kusinagara cap a l’any 480 a.C.

La Sangha, comunitat dels monjos i monges buddhistes (bhikkus i bhikkunis) aplegada al voltant del Buddha, regida per la Vinaya o disciplina, transmet per via oral la predicació del Buddha, que constitueix el Dharma (en sànscrit; Dhamma en pali). El Dharma es plasmava en sutra (en sànscrit; sutta en pali), diàlegs entre el Buddha i algun deixeble (el seu títol és el tema del debat o el nom de l’interlocutor). Posteriorment, ja en temps de l’emperador Aixoka, la doctrina fonamental dels sutras es sintetitzà en l’Abhidhamma, conjunt de llibres que contenen l’essència de l’ensenyament del Buddha. De manera que es va considerar que els textos clàssics del buddhisme, redactats en llengua pali, s’aplegaven en tres cistells (pitaka): el dels sutra, el de la vinaya i el de l’Abhidharma, formant els tres cistells (tripitaka). El símbol del Dharma és una roda de vuit radis, perquè es considera que el dia en que el Buddha va exposar per primera vegada la seva doctrina als seus cinc companys i primers deixebles, “va començar a girar la roda del Dharma”. 

El nucli central del Dharma buddhista es troba en el “Camí del Mig”, la via que ha de permetre a les persones l'alliberar-se del sofriment. El Camí del Mig, de l'harmonia, del no passar-se per cap cantó, del “de res, massa” - les cordes de la guitarra no han d'estar ni massa tensades ni massa fluixes, han de tenir la tensió justa per a donar la nota correcta - es centra en les "quatre nobles veritats":

a) Primera, que la vida és sofriment (dukkha): "El néixer és sofriment, la vellesa és sofriment, la malaltia i la mort ho són, unir-se a allò que no es vol és sofriment i separar-se d'allò que es vol és sofriment i no obtenir allò que es vol és sofriment; és a dir, que el quíntuple aferrament als sentits és sofriment." Els cinc components de la vida (skandas: el cos, les sensacions, els pensaments, els sentiments i la consciència) són font de sofriment. Aquest sofriment deriva d’una separació entre la vida i la realitat.

b) Segona, que la causa del sofriment és creure que som un "jo" aïllat de la resta: "És la voluntat de vida la que porta de naixement en naixement, juntament amb la luxúria i el desig, que troben la seva gratificació aquí i allà; la set de plaers, la set de ser, la set de poder." La causa de la dislocació entre vida i realitat és tanha, normalment traduït per “desig”, però es refereix específicament al desig de la satisfacció íntima, del “jo”. Tanha trenca la nostra capacitat d’actuar desinteressadament, font de llibertat; és l’egoisme, el desig per a un mateix a expenses de les altres formes de vida. És per culpa del “jo” que sofrim.

c) Tercera, que l'extinció del sofriment passa per la supressió d'aquest "jo": "La extinció d'aquesta set per la completa aniquilació del desig, deixant-lo anar, expulsant-lo, separant-nos d'ell, no donant-li aixopluc." Superar tanha, deixar enrere el desig.

d) Quarta, que hi ha un camí per a arribar a aquesta extinció del sofriment, un camí que es concreta en el “noble òctuple camí”:

i. La creença correcta: la visió adient o justa, una bona comprensió del que som i el que no som.

ii. Les aspiracions correctes: la intenció adient, correcta o justa, no la que parteix dels interessos del petit "jo", sinó de la globalitat.

iii. El llenguatge correcte: les paraules correctes o justes, que expressen la realitat i no móns falsos o ficticis. Evitar el fals testimoni, la xerrameca inútil, la tafaneria, la calumnia i la injúria; el menyspreu subtil, la manca de tacte “accidental”, la dita mordaç.

iv. La conducta correcta: els actes adients o justos, que no perjudiquen a ningú. Cinc preceptes bàsics: 1) no fer mal a cap ésser viu, no matar; 2) no agafar res que no se’ns hagi ofert, no robar; 3) no abusar dels plaers sensuals, no ser sexualment pervers; 4) no mentir; 5) abstenir-se de tota substància o beguda que sigui estimulant o ens pugui enterbolir, intoxicar; no drogar-se.

v. El mode de vida correcte: les ocupacions adients o justes, que exclouen per exemple el tràfic de diners, la fabricació i tràfic d'armes, el tràfic d'éssers vivents (esclaus, prostitució) i l’elaboració i tràfic de begudes alcohòliques (ara diríem de drogues, segurament). En l’esperit que treballar és un mitjà per sobreviure, no l’objectiu de la vida.

vi. L'esforç correcte: l'esforç just i adient, el que no crea tensió, l'equilibri entre el no fer res i el cremar-se o esgotar-se. Un baix nivell de voluntat, un simple desig no acompanyat d’esforç i acció per a obtenir-lo, no és suficient.

vii. L'atenció correcta: la mentalitat adient, el pensament correcte o just, el que ens treu de la ignorància i de les il·lusions i els móns falsos. “Tot el que som és el resultat del que hem pensat.” (Dhammapada, 1). Estar alerta del que passa a la consciència.

viii. L'èxtasi correcte: la concentració adient o justa, que ens permet centrar-nos en el que val la pena i deixar de banda les futilitats.

Seguint aquests camins es pot assolir el nirvana – en sànscrit; nibbana en pali -.

Els pilars del buddhisme inicial són la meditació i el Dharma-Vinaya, sistematitzat poc després de la mort del Buddha per un concili de 500 monjos a Rajgir (o Rajagraha), sota la presidència de Mahakassapa. Cent anys després es va celebrar el segon concili a Vaisali, convocat pel vell monjo Yasa, amb assistència de 700 monjos; ja s’hi planteja certa tensió entre un buddhisme més monàstic i ortodox (sthaviras, els antics, que tendien a una interpretació més literal i dogmàtica dels textos, i el model de vida dels quals era l’arhat, el “digne”, aquell que s’adheria totalment a la llei presa al peu de la lletra) i un buddhisme més flexible i secular, el mahasanghika (on es subratlla la noció de bodhisattva, el posseït per la il·luminació, el qual difereix la seva entrada en el nirvana per poder ajudar els altres).

El buddhisme es desenvolupa paral·lelament al judaisme, essent els seus cinc primers segles els que veuen la seva cristal·lització bàsica. Cap al 300 a.C. es produeix una escissió, que forma l’escola Pudgala-vadin. Aquesta defensa l’existència de la persona com a entitat real, recollint el pes de la tradició hinduista de la transmigració i el karma, fet que permet preservar la justícia (si la persona no perviu, ¿com podrà ser premiada o castigada en una propera reencarnació pel que ha fet, fent-se així una justícia que si no no es podria exercir? Llavors no hi hauria motius per actuar rectament, i es produiria el caos). Molts monjos, però, es van oposar a aquest punt de vista, mantenint la doctrina de l’anatta (no hi ha un “jo”, el “jo” és una il·lusió).

Una gran fita és el regnat de l’emperador Aixoka Maurya a Magadha (269 a.C. - 232 a.C.). Era net de Chandragupta, que havia derrotat a les tropes d’Alexandre el Gran. Aixoka es va fer buddhista vuit anys després d’assolir el tron, i va respectar i donar suport també a les altres religions dels seus dominis. El buddhisme s’anà difonent seguint l’expansió de l’imperi de Magadha per la part més oriental de la vall del Ganges, i més enllà gràcies a les delegacions enviades a terres més llunyanes, com Sri Lanka (on el buddhisme s’expandirà ràpidament), l’Himàlaia, l’Índia occidental, l’Índia meridional i el sud-est asiàtic. També a Kashmir i Gandhara, aquesta darrera de govern grec i a través de la qual el buddhisme pogué influir a l’àrea mediterrània (el rei Menandre o Milinda, grec d’Alexandria que governà a Gandhara, s’interessà molt pel buddhisme).

Durant el regnat d’Aixoka se celebra a la seva capital, Pataliputra, el tercer concili, presidit pel monjo Moggalipputa Tissa, que va refutar les doctrines dels sarvastivadins o panrealistes, els quals es contraposaven amb els sautrantikas. Per a aquests darrers, deixebles de Kumaralata, quan el present es fa passat, deixa de ser real, desapareix (anicca: tot és instantani, transitori). Res sorgeix del passat; l’ésser instantani, caduc, constitueix la naturalesa de la realitat (encara que tot moment sorgeix del moment precedent, i per tant hi ha continuïtat moral, estem determinats pel nostre antecedent). Donaven prioritat als sutra sobre l’Abhidharma (i per això se’ls va denominar sautrantikas: aquells per a qui els sutra són l’anta, la paraula definitiva). Els sarvastivadins, en canvi, consideraven que quan el present esdevenia passat no passava a la irrealitat, sinó que continuava tenint una existència real i produïa efectes reals. Igualment, el futur no deixava de ser real (d’aquí la denominació de “panrealistes”). Donaven precedència a l’Abhidharma sobre els sutra. Van anar-se’n cap a l’oest, fent-se forts a Kashmir i Gandhara.

Reprenent la tensió del segon concili de Vaisali, i afavorit per l’expansió de la Sangha, que comporta la incorporació de més gent d’origen brahmànic, cristal·litza cap al segle I el buddhisme mahayana (Gran Vehicle, perquè les seves posicions podien ser acceptades per més gent, en accentuar menys la importància de la disciplina i la vida monàstica, tot i que també la practicaven). S’escampà principalment per l’Índia meridional (on rebé la influència dels cultes a les deeses-mare) i per l’Índia nordoccidental (on rebé la influència de Pèrsia i Grècia). Substituí el pali tradicional pel sànscrit. El mahayana posa també èmfasi en la “gran compassió” (mahakaruna) envers tots els éssers vivents.

El mahayana es contraposa al hinayana (Petit Vehicle, perquè el camí per arribar a la il·luminació hi era més estret, més exigent). Com que aquest terme podia semblar una mica despectiu, els seus seguidors preferiren el de theravada (la doctrina dels Thera, els “antics”, els “ancians”; “el camí cap als ancians”), considerant-lo com la primera forma d’interpretar el missatge del Buddha, la més propera al buddhisme original, el recollit als primers textos, el Canon Pali. Serà la forma de buddhisme que es difondrà per Sri Lanka i part del Sud-est asiàtic.

Algunes contraposicions poden ajudar a perfilar la distinció entre aquestes dues grans branques del buddhisme. Pel theravada, el progrés espiritual depèn de l’individu, de la seva comprensió i de la seva voluntat, els humans s’alliberen pel seu propi esforç, sense ajuda supranatural, la humanitat està sola a l’univers (no hi ha cap déu per ajudar-la a vèncer les dificultats, només pot confiar en ella mateixa); pel mahayana, el destí de l’individu està vinculat al de la vida en general, no és divisible, i compta amb el suport de poders divins i de la gràcia que concedeixen, hi ha un poder il·limitat que tot ho condueix. Pel theravada, el principal atribut és la saviesa, la percepció profunda de la naturalesa de la realitat; pel mahayana, el principal atribut és la compassió; la meditació pot conferir un poder personal que resulti destructiu si no s’ha cultivat abans deliberadament la preocupació compassiva envers els altres. Pel theravada, la sangha és central, monestirs i convents són importants, i monjos i monges molt respectats; pel mahayana són molt importants els “laics”. Pel theravada, l’ideal d’aspiració humana és l’arhat, el deixeble perfecte que va sol cercant el nirvana; pel mahayana, l’ideal d’aspiració humana és el bodhisattva, la persona que, havent arribat a la vora del nirvana, torna enrere i s’esforça per tal que tothom pugui arribar a la il·luminació, deixant en un segon pla la seva realització personal. Pel theravada, el Buddha era un sant, un savi suprem que, mitjançant els seus esforços, va assolir la veritat i es va convertir en un mestre incomparable, però la seva influència directa i personal va acabar amb la seva mort; pel mahayana, era un salvador, que continua atraient cap a ell totes les criatures per alliberar-les. El theravada dóna poca importància a l’especulació teòrica i als rituals, al contrari del mahayana; el theravada es centra en la meditació, mentre el mahayana inclou les pregàries de petició i la invocació del nom del Buddha. El theravada és més conservador i disciplinari, i té una dimensió política, propugna una determinada visió de la societat; el mahayana és més liberal i flexible, i va deixar més de banda la proposta d’un model específic de societat.

En el marc del mahayana, el segle II d.C. un braman de l’Índia del Sud convertit al buddhisme, Nagarjuna, funda l’escola madhyamika, que explora la relació entre el Samsara (el món empíric dels sentits) i el Nirvana (la realitat transcendental): considera que el nirvana està present en el Samsara, però els humans no poden reconèixer-lo i penetrar-lo per culpa de les falses construccions que erigeixen sobre el món; l’objectiu de la religió és la supressió d’aquestes construccions. L’altra gran escola del mahayana és l’escola iogakara (“practicant del ioga”), fundada per Maitreyanatha el segle III d.C. i desplegada pel seu deixeble Asanga el segle IV d.C. Per ells, només la consciència és real, i els objectes externs només són reals a l’interior de la consciència del subjecte.

També el segle II d.C. comença l’expansió del buddhisme per la Xina a través de les rutes mercantils, aprofitant el buit deixat per la decadència de la dinastia Han i a pesar de la reticència dels erudits confucians. El poble xinès va apreciar el buddhisme per la seva religiositat, la seva consistència i la seva alçada moral. El monjo xinès Hui-yüan (334-416) inicia la devoció al Buddha Amitabha (en japonès, Amida); els seus devots esperen renéixer a la “Terra Pura”, un estat interior de lucidesa i realització plena. L’intermediari d’Amitabha és el bodhisattva Avalokitesvara (“el que sent el clamor del món”), representat amb molts braços per significar la seva gran capacitat d’auxili.

El segle IV el buddhisme havia arrelat fortament a la Xina. A principis del segle V, Kumarajiva tradueix al xinès un centenar d’obres buddhistes. El 520 Bodhidharma arriba a la Xina, on fundarà l’escola ch’an (en japonès, zen; el terme deriva de dyana, la paraula sànscrita per designar la “meditació”). En ella juga un paper rellevant Huineng (638-717), que comença a posar èmfasi en la consciència (wu; en japonès satori, "comprendre", que es farà servir com a equivalent a “il·luminació”). Po Chang (720-814) introdueix els koan i fa compatibles ser monjo i treballar. Amb la dinastia T’ang (618-907), la situació del buddhisme a la Xina passa per alts i baixos, amb una forta persecució el 845 en temps de l’emperador Wu Tsung (841-847) (que el 843 havia perseguit el maniqueisme; en canvi, altres emperadors T’ang havien acceptat bé el nestorianisme cristià). El buddhisme fou protegit per la dinastia Sung (960-1280), durant la qual es consolida el buddhisme ch’an.

Cap al 550 el buddhisme s’introdueix al Japó, procedent de Corea. El príncep Xotoku, que governa el Japó de 593 a 623, li dóna un fort impuls i el proclama religió de l’Estat. Conviu, en harmonia, amb les tradicions locals, que formen el xinto. En el període Heian (794-1185) floreix al Japó l’escola tendai, impulsada pels monjos Saicho i Kukai i caracteritzada per l’universalisme (tots els éssers conscients poden assolir la salvació) i la compenetració amb el xinto.

En paral·lel, el buddhisme entra en recessió a la seva Índia natal. Cap al segle VIII hi floreix la corrent del tantra (amb un desenvolupament anterior més aviat discret), que combina el buddhisme amb pràctiques més o menys màgiques tradicionals del camperolat de l’Índia i amb tècniques del ioga. Tantra vol dir “xarxa”, en referència a l’interconnexió existent entre totes les formes d’energia, de manera que es pot influir en aquesta trama i orientar-la cap al bé dels éssers. Aquest corrent va ser anomenat també el buddhisme vajrayana (Vehicle Diamantí, brillant com un diamant).

El segle VII aquest corrent del buddhisme va aconseguir penetrar al Tibet, gràcies a la predicació de Padma-Shambava; després, però s’afeblí notablement, fins que el segle XI una nova predicació per part del monjo bengalí Atisha (980-1053) el va convertir en religió dominant al Tibet, substituint a la religió bon. Hi té un relleu especial la figura de Milarepa (segle XI). El 1244 un abat buddhista es converteix en príncep regent del Tíbet sota la protecció del Khan mongol; serà el primer Dalai Lama, el primer lama buddhista que assumeix alhora un poder temporal i religiós, una tradició que pràcticament es manté fins el 1959, en que el catorzè Dalai Lama és expulsat del Tibet pels xinesos, refugiant-se a Dharamsala, a l’Índia. El Dalai Lama actual pertany a l’escola Gelugpa, fundada el segle XV.

La difusió del buddhisme per Sri Lanka i el sud-est asiàtic acompanya tota la seva història i està en part lligada als desenvolupaments del buddhisme a l’Índia. Cap a 1200 el buddhisme haurà deixat de ser una característica de l’escena índia, mentre creix al Tibet, Birmània, Tailàndia i Cambodja, en aquests darrers en part gràcies a la influència de Sri Lanka. A la Xina el buddhisme entrarà en decadència a partir del segle XIII, en correspondència a la seva crisi a l’Índia, tradicional inspiradora del buddhisme xinès. Molt de temps després hi haurà un petit refloriment del buddhisme xinès amb Taixu (1890-1947), que el 1929 organitzà la “Societat buddhista xinesa”, la qual el 1947 tenia 4,5 milions de membres.

Eisai (1141-1215) introdueix el 1191 el buddhisme ch’an al Japó, que es convertirà en zen rinzai i tindrà èxit entre l’elit militar, els shoguns; el mateix farà Dogen (1200-1253) el 1228, també en tornar de la Xina, impulsant el zen soto, de caràcter més popular. En el periode Kamakura (1192-1333) el buddhisme s’apropà al xinto, apareixent el Xinto Ryobu, que considerava que les deïtats del xinto (kami) eren manifestacions de divinitats buddhistes; durant segles, aquesta serà l’aproximació religiosa dominant al Japó. Però el 1868, amb l’adveniment de la dinastia Meiji, el buddhisme fou atacat i separat del xinto. El buddhisme, però, sobrevisqué a aquesta persecució i també a una dècada d’obertura del Japó al món; quan el Japó reacciona contra l’europeïtzació i el cristianisme, el buddhisme recupera el seu prestigi en tant que filosofia compatible amb el pensament filosòfic modern i una de les principals tradicions religioses del Japó.

El segle XX el buddhisme té un cert refloriment a l’Índia, derivat de tres factors independents: d’una banda, l’arribada del Dalai Lama i els monjos buddhistes tibetans expulsats del Tibet per la Xina, i que són acollits a l’Índia; en segon lloc, la conversió al buddhisme el 1956 d’una part dels intocables, seguint l’exemple del seu dirigent B.R. Ambedkar (1891-1956): amb deu anys eren ja quatre milions els conversos; finalment, el reconeixement de les classes intel·lectuals índies envers el buddhisme, reflectit en la publicació, el 1956, d’un volum per commemorar el 2.500 aniversari del buddhisme, amb pròleg del president de l’Índia.

També el segle XX el buddhisme inicia una notable expansió pel món occidental.